Bé, després de la perorata anterior, faig les breus impressions del concert:
Vam arribar al Fòrum cap allà les 21:30. És obvi que dels concerts només ens n'interessava un, i era el darrer. Vam fer un entrepà en un petit bar situat davant de Diagonal Mar i cap allà a les 22:15 entràvem al recinte del Fòrum. Molta gent.
A l'àrea del marxandatge i del menjar hi havia moltíssima gent fent temps. Just entrar a la zona del concert començava a tocar un grup anomenat Slipknot.
Aquest grup es caracteritza perquè els músics porten màscares i les percussions toquen damunt d'una plataforma elevadora com les del Vilatel. Com a curiositat faria notar que hi ha un moment quan interpreten l'última cançó en què el bateria i la bateria queden suspesos de cap per avall i toquen. Musicalment no són del meu gust.
Entrem al concert de Metallica.
Moments abans la zona començà a omplir-se. A l'endemà, quan vaig veure les imatges a la tele vaig certificar que va omplir-se molt.
L'escenari no era gran cosa: estava partit en dues alçades, una a peu d'escenari i l'altra darrere i més elevada, a la qual els músics accedien per dues rampes situades una a cada banda. Per damunt hi havia unes teles que penjaven, i els focus a dalt de tot. A cada part exterior d'escenari hi havia una pantalla gegant per a seguir els moviments del quartet. També n'hi havia una altra darrere de la torre dels tècnics de so.
Poca espectacularitat, a quatre cançons van lançar quatre coets i van fer tres flamarades. I les gràcils postures i manera de tocar del nou baixista, Rob Trujillo.
Repertori:
O sigui, res de Load, Reload i St. Anger. Concert de greatest hits, amb curiositats com la versió de Stone cold Crazy de Queen al final. Van acabar amb Seek and destroy. Cançons que segurament feia temps que no tocaven. Concert per a nostàlgics.
A remarcar que Mr. Hetfield ens tenia acostumats a concerts molt professionals, vull dir freds i distants: vinc, toco, dic quatre coses buides, i me'n vaig; i en aquest es va transformar en alguna cosa semblant a un telepredicador nord-americà (que si toco infiltrat per a valtres, que si mireu-me als ulls i canteu amb mi, que si oh quin bon ambient, I feel good, this is for the Barcelona's Metallica family, etc.). Bé, reflectia el canvi de mentalitat i de personalitat seus.
Un cop acabada la música, quan surten a repartir pues i baquetes, l'Ulrich no va poder aguantar més i començà a parlar -ja patia que estés tan calladet!
I res més. Aglomeracions al metro, i a jeure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada