Sonisphere (s'escriu així?) Part I

Crònica oculta del concert de Metallica a Barcelona el passat 11 de juliol.

Breument, abans de posar-m'hi, vull fer un petit apunt del tractament que n'han fet els mitjans de comunicació. N'estic tip d'aquest paternalisme de periodistes que anuncien un concert de Metallica com si parlessin d'un fet sectari o de música molt minoritària.
Minoritari és un concert del Melendi, això sí que és minoritari. O un festival de flamenc (no sé de ningú que hi vagi), però un grup que reuneix 70 000 persones no és minoritari, i que determinats periodistets siguin una mica (o molt) ineptes/ignorants no vol dir que puguin parlar compassivament d'un grup simplement perquè no formen part del top 10 de les llistes de vendes d'Espanya (i remarco: Espanya, ja que aquell estat no forma part dels circuits occidentals musicals atès que té el seu mercat a part: Civera, triumfitos, cantores de hispalis, etc.) perquè no saben què coi representa Metallica al món. (ui, ui, és que fan soroll..., és la música de renegar, etc. Això són comentaris sentits a la ràdio aquesta setmana. Quanta objectivitat periodística!)

Si per algun fet insòlit algun pseudoperiodista llegís aquestes ratlles l'informo que Metallica és al rock el que la Madonna és al pop. Però d'aquesta sí que en parlen. Què passa? que l'estètica vinculada als seguidors d'aquesta cantant no és estrambòtica? Vinga senyors i senyores, que és el mateix! Ningú no va al Liceu vestit de rocker, però tampoc ningú no va a un concret de rock vestit amb frac...

Una altra cosa, que hi està relacionada, però: els seguidors de Metallica no són joves conflictius peluts i bruts. (collons, sortiu d'una punyetera vegada dels estigmes dels '80 i entreu al s. XIX!). La immmmmmmensa majoria d'assistents al concret passava dels 30 o 35 anys i, com em consta, entre ells hi havia periodistes com per exemple el David Broch.
Al concert hi havia molta alopècia i molts 'michelins'. I a les típiques botiguetes de merchandatge tenien molta sortida les samarretes de talla infantil. La Laia i jo és evident que no érem els únics pares escapats de cap de setmana.

I ara que ja m'he quedat a gust, dono per finalitzada la primera part.