El país de Bezsonoff

L'estiu passat vaig llegir-me la novel·la Les amnèsies de Déu (Empúries 2005) i vaig conèixer l'altra guerra que van patir una part de catalans. Bé, la van patir tots, però aquests d'una forma més directa. Quan parlem de la Guerra, els catalans del Sud ens referim a la guerra d'Espanya (1936-1939) i els del Nord a la II Guerra Mundial (1939-1945). Ara bé, crec que la Guerra Civil espanyola va ser un assaig de la següent, però amb el resultat tombat.
Com que m'he sentit atret per l'experiència de l'autor, el rossellonès Joan Daniel Bezsonoff, aquesta setmana he aplegat dos llibres seus: Una educació francesa (L'Avenç, 2009) i Un país de butxaca (Empúries, 2010).
El que m'ha colpit més ha sigut el segon. En ell Bezsonoff ens hi explica el viatge interior d'un país a un altre. Bé, del seu país oficial, el que ha viscut, el que ens descriu a Una educació francesa , a un altre que tenia latent, com un substrat, el qual un dia que visitava Girona li va aflorar: Catalunya.

"Passat el pont de pedra, em va semblar que havia entrat ben bé a Catalunya. Els campanars italianitzaven els teulats com a casa meua. (...)Tots els carrers murmuraven la mateixa petita cançó que Perpinyà. Ningú pel carrer. Tothom estava dinant. Al peu del passeig arqueològic, passat Sant feliu, vaig sentir una emoció estranya.
Els ocells havien deixat de cantar. En un instant, una d'aquelles estones superiors de l'existència, vaig saber amb una certitud total, amb la certesa d'un creient, que tothom m'havia mentit. El meu país no era pas França sinó Catalunya. " (Un país de butxaca.  p. 62)

No és un trajecte fàcil. Cal lluitar contra moltes de les veritats que han configurat la pròpia identitat durant molt de temps, i no tothom és capaç de fer-ho. La nostra educació (l'ensinistrament) nacional que hem rebut ens posa unes fites que ens pauten on comença el nostre país i on en comença un altre.
Recordo que la meva àvia algun cop em va dir que també calia aprendre castellà perquè era la llengua de tots els espanyols. Si bé em va sorprendre perquè ella amb prou feines el xapurrejava, no em va estranyar el seu pensar tenint en compte l'educació que havia rebut (poca) i la generació a què pertanyia -va nèixer l'any 1919-.
Malauradament el viatge emprès per l'escriptor de Nils no és gaire comú entre els seus veïns i, com ell diu, els catalans del nord es creuen francesos del sud, perquè no conèixen França. (Ell la coneix perquè s'hi ha criat ).
Afegim que a la banda de sota també tenim molts catalans que suposen el fet de ser català com una manifestació espanyola, si més no fins als nostres dies. D'un temps ençà, sobretot després del fracàs que va suposar l'esbombat Estatut de Miravet, molts catalans del Sud han iniciat el mateix viatge que Bezsonoff, uns amb sacrificis intel·lectuals més grans que d'altres; i uns amb justificacions nacionals i d'altres només econòmiques.
A veure quants se'n sumen a la manifestació de l'11 de Setembre a Barcelona... També vindran veïns del Nord? I Bezsonoff?