Suplantar, implantar, replantar: El català a la Catalunya nord (III)

Joan Peytaví, professor de la Universitat de Perpinyà.

Va fer-nos un recorregut per la seva vida perquè ens féssim la idea de com un nen francoparlant, tto i que amb la llengua catalana ben present a la família, decideix aprendre la llengua històrica del seu territori i al final la transmet (la replanta, si fem esment al títol del cicle de conferències) als seus fills. Tot i que fou interessant, passo a un altre raonament.

França és un Hexàgon. Catalunya és un triangle. I ell, com a producte de l'educació francesa, enlloc de fer taula rasa amb l'estructura ideològica amb què el van formar, l'ha amotllat al nostre país.

Entre d'altres coses. em centro en el punt referent al prestigi de les parles dialectals. A Catalunya tots som dialectòlegs. Ens fixem molt en el parlar de la gent i provem d'encertar-ne l'origen.

Al nostre país ens hem dedicat molt a fer una foto fixa del parlar d'un lloc i d'un moment determinat, però la llengua és dinàmica, evoluciona constantment, i el parlar d'un lloc no és igual avui, que fa 200 anys. A més, les comunicacions actuals anivellen molt els diferents parlars, cosa que al final les diferències es llimen.

Doncs bé, Peytaví va dir que a França, en francès -evidentment-, no 'existeixen' els dialectes. No passen de ser accents merament regionals. Altres coses, no, però li confereixen a la llengua parisina una unitat indiscutible. En el sentit que no hi ha pugnes entre variants per ser dignificades.

Això s'ho va fer venir bé perquè creu que els regionalismes han de ser molt limitats. Verament, la situació de la nostra llengua no pot permetre's el luxe de potenciar una certa fragmentació.

Força interessant