L'1% que m'agrada

De música cantada n'hi ha un 1% de bona dins de cada societat. Tret que hi hagi una collita d'autors excepcional (fet que es dóna en moments molt concret i aïllats), de grups o músics en un idioma que valguin la pena solen voltar l'1%.

Sí, quan més gran és un col·lectiu, més bona música produirà, però no perquè els seus compositors o intèrprets siguin manifestament millors que els d'un altre idioma, sinó perquè com que n'hi ha més, també n'hi ha de més de bons. Matemàtica pura: l'1% de 1000 són 10; i el de 100.000, 1.000.

En català canten molts grups, però que realment tinguin un mínim de qualitat, l'1%. Ara bé, aquí només en tenim 100...  El mateix passa en castellà o en anglès. És clar que en anglès hi ha milers de músics i per això n'hi han tants de bons.

I en xinès o en àrab (per dir alguns col·lectius grans), igual. Però les nostres orelles occidentals -o més concretament, les meves- no saben discriminar aquest 1% del 99% restant.

Amb la música en castellà, però, passa un fenomen curiós. Tot i ser una cultura propera, i que fins i tot hi ha composicions en aquesta llengua fetes per autors catalans, els comptes no m'arriben mai a l'1%. 

Crec que es deu a la sobreexposició que patim a la música espanyola, la qual evita que les cançons passin pels filtres de la, per posar-hi un nom, l'homogeneïtzació als estàndards musicals occidentals. Filtres vehiculats, afirmaria, per allò que en diem els mercats. Deixant de banda les composicions de tipus més local (em ve al cap el flamenc), com pot ser que de tots els grups que fan rock en castellà, si els comparem amb els anglosaxons, només en puguem salvar un parell? I els que fan Hip Hop? Ter-ri-ble!

Se'm pot acusar de catalanista. Se'm poden deduir prejudicis. Si algú ho pensa, li li recomano que pugi tres paràgrafs.

No poso cap nom de cap artista. És una qüestió d'educació i de saber guardar les formes.

I és perquè tothom sap que els gustos són una cosa molt personal i allò que a mi no m'entra ni amb vaselina a algú altre li pot semblar l'ambrosia que li alimenta l'oïda i l'esperit. I viceversa. Així que totes aquestes ratlles que acabo de pondre només serveixen per gastar una mica les tecles de l'ordinador. I au, a sopar.

Abans, però, m'agradaria dir que en qüestions literàries, les coses rodolarien per la mateixa tartera...