Dilluns passat vaig baixar a Barcelona, a la Facultat de Lletres de la UB, a escoltar què havia vingut a explicar-nos en Joan-Daniel Bezsonoff, escriptor i diria que intel·lectual en el sentit pur de la paraula. La xerrada va versar sobre la situació de la nostra llengua en un territori complex i desconegut del nostre país, el que anomenem la Catalunya del nord. Aquesta era la primera xerrada d'un total de quatre.
La Catalunya Nord representa la part de la nostra terra que l'any 1659 va ser annexada a França, i és formada per les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, mitja Cerdanya -l'altra meitat està sota domini espanyol i, a sobre, dividida entre dues províncies-, amb Perpinyà com a ciutat principal i cap del departament dels Pirineus Orientals, al qual cal afegir-hi la comarca llenguadociana de la Fenolleda.
Fa cinquanta anys el català era la llengua habitual d'aquelles contrades. En cinquanta anys la nostra llengua va pràcticament desaparèixer. Com si d'un dia per l'altre tots els pares haguessin decidit canviar d'idioma. És més, en una família el germà gran parla català i el petit, no. Les causes més remarcables, entre d'altres i començant per l'escola, van ser l'arribada dels Pieds-noirs (els algerians d'origen europeu que van ser expulsats del seu país amb la independència d'Algèria de França), i la unió sentimental amb la resta de l'estat després de les dues guerres mundials del segle passat.
He vist monòlits en dos pobles on hi ha la llista dels vilatans que van defensar França (un a la Guingueta d'Ix i l'altre als Angles). Això genera un sentiment de pertinença més fort que no pas una pedra amb el nom dels conciutadans que van caure per derrotar i humiliar la resta del poble.
El català, a França, no és més que un patois, un llenguatge sense valor; a tot estirar el tractament més digne és el de llengua regional. De llengua només n'hi ha una, i tots els francesos saben quina és. La nostra llengua (i la resta de l'Hexagon que no siguin la parisenca) empobreix i dificulta aprendre l'única parla útil per progressar, per faire de la situation.
Lescriptor de Nils va remarcar que cal ser conscients que són catalans, però d'una altra manera. Són el fruit d'una educació francesa, molt eficaç a l'hora de francesitzar els alumnes.
Quan els catalans amb passaport espanyol hi anem, hem de parlar en la nostra llengua, però poc a poc. De vegades, tot i ser curosos, potser emprem castellanismes que no entenen, hem de ser conscients que la major part de la població nord-catalana no està habituada al català estàndard. I n'hi ha que no entén el català. Va afegir que mai ens hi hem d'adreçar en espanyol, tret que l'interlocutor utilitzi aquesta llengua. Jo inclouria que actualment molts de nosaltres, els altres catalans -si se'm permet el joc- hi anem a practicar el francès...
La situació és dolenta, però això no vol dir que no hi hagi cap factor positiu. Hi ha gent, poquíssima, que ha decidit transmetre el català als seus fills. Però ja és més que res. I la bressola, i els qui creen en català, com el mateix Bezsonoff. Potser no és un grup prou fort per 'replantar' la llengua, però tota pedra fa paret...
Mirant cap al sud va dir que el fervor polític que vivim és vist amb una certa simpatia per bona part de la població, encara que hi ha algun individu que creu que els envairem. Suposo que amb el nostre exèrcit...
També va dir que l'entristeix veure com el català cedeix a la pressió de l'espanyol. No ens n'adonem. Cada cop que sent una paraula estranya la cerca i la troba en un diccionari de la llengua espanyola. Em vaig quedar amb les ganes de comentar-li que els qui ens dediquem a ensenyar l'estàndard a l'escola estem lluitant contra un mur. Tot i això intentarem continuar sense defallir explicant que caure's no existeix, que treure no vol dir prendre, i que la veu s'apuja o s'abaixa...
Va parlar de literatura, i va ser força crític -amb raó-, però això ja són figues d'un altre paner.
I dimecres que ve hi serà Joan-Lluís Lluís. Miraré de no faltar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada