Parlem-ne

De vegades podem dir coses i d'altres parlem per parlar. És una característica de la comunicació humana.
Tothom sap que hi ha gent que és capaç d'estar-s una hora xerrant i no dir absolutament res i n'hi ha d'altres que, amb només un silenci diuen més coses que els primers.

Però això de parlar, exactament en què consisteix? bé, la pregunta és molt difícil de respondre sense caure en tots els tòpics que ens han arribat des de temps immemorials. Fins i tot alguns semblen portats per forces tel·lúriques i ocultes que ni el mateix Sebastià d'Arbó pot desxifrar.

Si ens hi fixem l'acte de parla (per als neòfits, el fet de parlar) sempre ens mena al mapa conceptual clàssic d'institut on apareixen l'emissor (jo), el receptor (tu) i el referent (ell). Aquests són els punts indispensables. Per fer-ho comprensible: jo et dic una cosa a tu= emissor diu missatge a receptor.
Tanmateix, no voldria restar importància al canal ni al codi, atès que també tenen un pes decisiu, sobretot el codi, si tenim en compte que si l'emissor i el receptor no coneixen ambdós cadascun el mateix codi o els codis respectius no hi ha comunicació possible.

Com creem allò que diem? per no allargar-ho gaire: se'ns ajunta un nom amb un determinant i un adjectiu, i ja s'han fet un sintagma nominal. Després, corrents, s'enganxa un sintagma verbal format pel verb i algun altre sintagma, ja sigui nominal, preposicional o adjectival, i ja dansa una oració simple -això sí, vista des del punt de vista de la gramàtica tradicional-. Tot seguit s'hi acobla una altra oració i ja n'hem parit una de coordinada (o de juxtaposada, tot depèn del nexe emprat).

Fins aquí si no és que una oracioneta decideix formar part d'una altra, i ja l'hem parida subordinada. I tot això sense posar-nos meticulosos i no ens fixem si aquesta és substantiva, adjectiva (normalment relativa) o adverbial. I posats a ser xulescos, aquestes darreres poden sortir-nos pròpies o impròpies, i aquí si que ho deixo, per no allargar-me més.

Ara, si algú vol, en podem parlar més.