Connotació lingüística

Diuen que hi ha llengües que identifiquen i d'altres que són només un codi de comunicació. Entre les primeres hi posen el català (és a dir, parlar català connota, et marca com a individu que pertany a un col·lectiu) i entre les segones, evidentment, i segons ells mateixos -perdoneu que no tingui la cita ni l'autor concret- l'espanyol.

Aquest fet fa que el català sigui una llengua vista com a conflictiva, com a tancada. Una cosa de catalans, i prou; i l'espanyol, la llengua que has d'utilitzar si vols anar a buscar feina, a lligar, etc. perquè és una llengua oberta, sense prejudicis.

Suposo que si ho mirem des d'un àmbit extracatalà és possible que així es vegin les coses. Fins i tot vist des de dins del país per gent de més de 30 anys. Però jo, que per raons professionals tinc contacte amb adolescents, crec que això està canviant.

M'explico, no tant en el fet que el català deixi d'estar connotat sinó en el fet que també hi comença a estar l'espanyol. No poques vegades algun alumne m'ha dit que 'hablo castellano porque soy castellano'. Això no fa més que començar a 'marcar' un individu per la llengua que parla. Ell mateix es connota, s'identifica amb un grup.

I em sembla que, pels qui volem un enfortiment de l'ús del català, que el castellà deixi de ser vist com a 'neutre' és una petita batalleta que de cara al futur pot ajudar, com a mínim a no lluitar contra una llengua 'sin perjuicios'.